Acabats de plantar, ha fet lligar un cartonet
al tronc de tots els arbres. I us els ensenya:
un arbre per a cada nét, i besnét, un prat
perquè un dia hi vinguin, una memòria vegetal
que us veurà créixer. Perquè s’alimentin
dels records sota les pedres o, si l’any ha estat bo,
allarguin la mà al cel o s’afanyin a recollir
el fruit prohibit que l’experiènca
encara no ha tingut temps de fer malbé.
Però potser, més senzill, allò que vol
és sortir ella, la que us fa plantat els arbres,
de les cendres profundes i, arrels amunt,
asseure’s a la vostra boca—poma dolça,
nou verda and i aspra—i contemplar el prat alt
i el flux lent de les marees que oscil·len,
bellíssimes, com l’alè lent de somni,
per fer-nos comprendre que el llot marronós
de decepcions i culpres és també el perdó
feliç i antic que ens hi ha plantat per sempre.
***
After the planting’s done,
she fastens a cardboard label
to every tree trunk, then proffers
one for each grandchild,
and great grandchild, an orchard
for them to savor someday, a tribute
in foliage that will stand guard
over the family’s growth.
In this way, her heirs will feed
on stone-cached memories,
or, if the year’s been favorable, a trophy year,
they’ll lift their hands heavenward
or fret about the surest way
to pick and treasure the forbidden fruit
experience has yet to turn sour.
Though I suspect her true desire,
our diligent planter
(and this would be simpler)
is to bloom herself,
to rise from subterranean ash
up through roots,
to nestle in the rugged walnut,
the dulcet green apple’s mouth—
to admire the elevated orchard
and the tides’ languid arrival,
as she waves, so deftly, gorgeously,
like sleep’s slow-paced breathing,
to make us grasp:
the mire, the ooze
of guilt and deceit’s also
the steady, joyous forgiveness
she’s planted and left to us
forever.
Translated from the Catalan by Cyrus Cassells